La història només sembla inevitable després d'haver passat

La història només sembla inevitable després d'haver passat

Mira un mapa actual d'Europa i tot sembla sorprenentment estable. Espanya és Espanya. França és França. Itàlia és Itàlia. Les fronteres poden haver canviat, els reis poden haver passat i les guerres poden haver interromput el relat,…

La història només sembla inevitable després d'haver passat
Mira un mapa actual d'Europa i tot sembla sorprenentment estable. Espanya és Espanya. França és França. Itàlia és Itàlia. Les fronteres poden haver canviat, els reis poden haver passat i les guerres poden haver interromput el relat, però els països mateixos semblen haver estat esperant en algun lloc del fons que la història hi arribés. És un dels trucs més nets de la retrospectiva.

Quan ja sabem com acaba la història, comencem a llegir tot el que hi ha abans com una preparació. Un matrimoni dinàstic es converteix en el naixement d'un país. Una rebel·lió derrotada passa a ser una rebel·lió condemnada d'entrada. Una institució que va durar segles es converteix en un obstacle provisional perquè sabem que finalment va desaparèixer. El que era incert per a qui ho vivia ens sembla evident a nosaltres.

Espanya és un exemple especialment bo. El matrimoni de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella s'utilitza sovint com un punt de partida molt còmode. Dos monarques, dues corones, un matrimoni: Espanya. El relat queda net. La vida política era bastant menys neta.

Castella i els territoris de la Corona d'Aragó van continuar amb lleis, institucions, fiscalitats i òrgans representatius diferents. Els seus successors governaven territoris que compartien monarca sense convertir-se d'un dia per l'altre en un estat unitari modern. Els historiadors parlen de «monarquia composta» precisament perquè l'estructura política era més complicada del que suggereix el mapa actual. Això no demostra que Espanya fos irreal. Demostra una cosa menys dramàtica i més útil: la forma que Espanya acabaria prenent no estava acabada.

Tendim a esborrar les alternatives

El mateix problema apareix sempre que expliquem la història cap enrere. Veiem el guanyador i anem convertint cada etapa anterior en part de la seva biografia. Però la gent de 1640, 1714 o 1812 no sabia com seria Espanya el 2026. No eren actors d'un documental del qual ja havien vist l'últim episodi. Defensaven institucions, privilegis, interessos, dinasties, idees polítiques i, de vegades, simplement ells mateixos, amb informació incompleta i aliats força poc fiables.

Algunes de les alternatives que defensaven haurien estat millors. D'altres, pitjors. La majoria haurien estat una barreja, perquè la història té el costum irritant de no oferir opcions moralment netes. No es tracta de romantitzar qualsevol ordre polític desaparegut. Les institucions locals no eren automàticament democràtiques. Les lleis antigues no eren bones pel fet de ser antigues. Una monarquia composta no era una federació del segle XXI amb roba estranya.

El que importa és que perdre no converteix una opció en irreal. Aquesta diferència canvia com llegim els conflictes polítics. Si la centralització es tracta com la direcció natural de la història, resistir-s'hi passa a semblar reaccionari gairebé per definició. Si s'assumeix que uniformitat administrativa i modernització són sinònims, les institucions que s'hi oposaven es converteixen en restes pintoresques. I si les fronteres actuals es prenen com a punt de partida en lloc de resultat, discussions antigues sobre sobirania i autoritat política poden semblar disputes regionals dins d'un estat que encara no existia en la forma actual.

No cal estar d'acord amb qui va resistir aquells canvis. Només cal deixar-los viure en el seu present en lloc de regalar-los el nostre.

Els mapes són conclusions, no explicacions

Un mapa polític actual és útil perquè diu on som. És menys útil quan deixem que expliqui com hi hem arribat. Els països es construeixen amb coses que incomoden els mites nacionals: matrimonis, guerres, tractats, pactes, reformes administratives, interessos econòmics, projectes derrotats, projectes reeixits, accidents i decisions de conseqüències que no eren evidents en aquell moment. Després, quan l'arranjament ha durat prou, bona part d'aquell desordre desapareix del relat i el resultat comença a semblar natural.

Potser tots els països ho fan en alguna mesura. Costa construir una història nacional compartida al voltant de la frase «les coses haurien pogut anar fàcilment d'una altra manera». I, tanmateix, aquesta pot ser una de les maneres més útils de llegir la història, perquè restitueix una cosa que la retrospectiva elimina: la incertesa.

Quan vaig començar a treballar en Apparently, We’re Spanish, em va interessar què passava si explicàvem la història d'Espanya sense utilitzar automàticament l'Espanya actual com a premissa de partida. No per demostrar que un altre resultat estava destinat a passar, sinó per veure el present com un resultat històric entre diversos que havien estat possibles.

Aquest canvi de perspectiva no diu a ningú què ha de pensar sobre Espanya, Catalunya o la independència. Fa una cosa que em sembla més interessant: converteix el mapa familiar en una mica menys evident. I quan un mapa deixa de semblar inevitable, comences a fer preguntes millors sobre com es va construir.


Llibre relacionat

Apparently, We’re Spanish A History of Spain from the Other Side

Espanya té una història. Catalunya l'ha viscuda. El llibre recorre cinc segles d'història espanyola des d'una perspectiva catalana i explora com es va construir Espanya, com Catalunya en va acabar formant part i per què aquesta relació continua discutida.

Disponible a Amazon → [enllaç pendent]

Scroll to Top